Classificat com a: Comunicació, Marketing, Uncategorized | Etiquetes: Marketing, musica personal, personal, publicitat, social media, web 2.0
Tenc una edat. És un fet. Tenc 36 anys. No me n’hauré dat conte i en tendré 40. Això no suposaria cap problema si no fos perquè estic a l’atur, i podriem dir que les coses no estan bé i la meva edat és perillosa. A més, sempre he estat una suïcida laboral. Si un treball no m’agradava o m’avorria, en cercava un altre, i afortunadament, n’he trobat sempre i d’interessants (a veure què tal ara…).
L’any passat, ja amb 35, vaig veure clar que havia de fer allò tan de màrketing de dirigir-me a les empreses que podien voler-me, als meus clients potencials. No m’anà malament, vaig trobar a una persona que valorà l’experiència tot i que el perfil demandat no tenia perquè ajustar-se a mí. Per desgràcia varen canviar els plans de l’empresa i m’engegaren, però em vaig reafirmar en la idea que he de fer de la meva edat un punt a favor. Si sí o si sí.
Ja abans d’aquesta feina, volia que em fessen un logo, un anagrama, allò que abans es posava a un segell d’or i que el bisbe imprimia sobre lacre tancant les cartes, i les hi dava identitat. Necessitava diferenciar-me de la resta de les administratives/secretàries. Sé que no hi ha moltes empreses que volen una persona reflexiva a aquest lloc, però n’ha ha algunes que sí, i aquestes vull, i aquest simple logo, ja em diferencia.
A dia d’avui, sabent el que sé sobre comunicació on-line, més el que puc intuïr, més allò que em comenten, més el que vaig pescant dia a dia, tenc clar que s’ha de fer una marca d’un mateix. Ha de ser una marca que ha de tenir a veure amb la teva identitat, ha de ser la versió on-line del que tú ets off-line. Ha de ser una imatge el més honest possible de tú mateix.
Tot aquesta reflexió avui perquè he escoltat el Tunnel of love de Dire Straits. 20 anys, tú, 20 anys m’han passat pel damunt. I he recordat , aquest post amb una ressenya d’un llibre sobre la importància de tenir la teva marca a internet, i més desde que tú controles el que es veu, perquè serà la imatge que dones.
A vàries assignatures del màster, es reflexiona i discuteix de les identitats virtuals. Som del grupet que asseguram que les identitats virtuals són les equivalents a les reals. I que, a la vida, com a internet (o, sobretot a internet), s’agafa abans a un mentider que a un coix.
I estiria bé que el podcast funcionas, perquè hem discutit molt els arxius d’audio i jo a wordpress. Tarda en carregar… 
Versión castellana: http://tonapou.wordpress.com/2009/04/07/una-de-mi/
