L’accident de Air France a la web

Avui ha desaparescut un avió d’Air France que anava de Rio de Janeiro a Paris.  Es parla que hagi pogut ser un llamp o una avaria elèctrica, però a hores d’ara no es sap res. Ni de l’avió ni dels 216 passagers i 12 tripulants que hi viatjaven.

A les 15.00, quan els informatius estaven en marxa i no explicaven gran cosa perquè encara no es sabia, ja hi havia aquesta entrada a wikipedia bastant avançada. És informació estricte. Sense impresions ni partidismes ni familiars donant opinió. És el que hi ha.

un tag a twitter (447) on els twitteros que coneixien novetats anaven compartint-les.

Informació real. Més propera que la dels mitjans de comunicació tradicionals. Contrastada amb diaris i agències de comunicació. Actualitzada per molts d’individus més enllà dels mitjans i agències de noticies.

A hores d’ara, és la pàgina que ofereix una informació clara i concisa. Sols dades.

Internet ha reaccionat de forma més ràpida, àgil i participativa que els mitjans tradicionals.

Som de les que pensa que internet no substituirà els mitjans tradicionals, però està clar que els que vulguin tenir mercat, hauran de canviar el model de negoci per captar aquesta agilitat, participació i rapidesa en la captació i distribució de la informació.

Porqué se abandonan las redes sociales

Pues leyendo este post del blog de Rocasalvatella me he reafirmado en mi autoteoría, totalmente infundada documentalmente, de que las redes sociales tan extendidas (tipo facebook o tuenti), que NO están basadas en un intercambio de conocimiento sino de simple información, caducarán. Quiero decir, perderán el protagonismo este que estamos viviendo en que si no tienes facebook (aunque no lo uses) parece que no existes.

El simple cotilleo cansa. Puede que un rato, una época, un boom, una moda… Pero dificilmente asimilaremos una herramienta que sólo nos aporte cotilleo.

No soy anti facebook, sólo pienso que, paulatinamente, irá decreciendo el número de usuarios y los que queden van a usar facebook (o cualquier otra herramienta de intercambio de información ágil como pueda ser twitter) para vertebrar sus comunidades virtuales, sus intereses.

Y no creo que desaparezca.

Para mí esa la gran baza de este tipo de redes es que puedes compartir fotos, vídeos, textos, enlaces… y recibir información de lo que te interesa en el mismo sitio. Puedes llegar a tener “rss” en facebook ya que los grupos a los que te únes y las acciones de las que te haces fan te mandan actualizaciones.

Y estoy de acuerdo con Daniel Alcubierre: no es hay que culpar a la herramienta de que la gente la use o no, o para qué.  Si se abandona facebook quizás es porque el usuario de facebook  no sabe seleccionar la información que le interesa realmente, no es facebook el culpable.

Para trastear en internet, hay que tener habilidades selectivas, aunque sea en facebook. O mejor dicho, más en facebook que en otros sitios…

ebooks

La setmana passada vaig estar per Barcelona mig de vacances, mig per feines, mig per badar. Vaig aprofitar per assistir al debat sobre lectura digital que organitzà barcelona digital.

http://www.bdigital.org/ca/servicios/Pagines/DetallesDebate.aspx?xid=27

Vaig anar-hi sense tenir cap coneixement sobre ebooks, ni diferents formats, artefactes, usos… i sols havia sentit parlar de la cosa aquesta de la tinta digital.
Ponents:
- Sr. Lluís Collado, Director en España y Portugal de Google Books

http://www.google.es

- Sr. Marià Marín Torné, Director del Área del Libro y de las Artes Visuales del Institut Català de les Indústries Culturals

http://www.gencat.cat/cultura/icic/llibre

- Sr. Magí Almirall, Director de Tecnología Educativa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

http://www.uoc.edu

- Sr. Toni Cantó, Director de Edi.cat- Red de editores independientes

http://www.edi.cat

- Sr. Juan González de la Cámara, Fundador y director general de Grammata

http://www.grammata.es

- Sr. Martí Manent,Director de Derecho.com

http://www.derecho.com

Em serà molt difícil fer un resum de les ponències, però com que ja han penjat els audios, us animo a escoltar-ho. El que sí faré és treure les meves conclussions sobre el debat.
La primera, i crec que és la única opinió en que tothom estava d’acord, és que ningú és prou atrevit com per atrevir-se a preveure quin serà l’artefacte que prevalirà sobre els altres i es quedarà amb la part més important de la quota de mercat. Va sortir a la conversa la comparació dels reproductors de vídeos als ’80, ja que pareix que tots estaven d’acord amb que serà el mercat el que trii, serà l’usuari el que farà que la tecnologia es decanti a un ús determinat, un dispositiu determinat…
La segona és que gairebé tots els participants saben que no lluiten contra un llibre com a objecte, sino contra el fet i el que implica la lectura en sí: el ritu de llegir. Saben que un dels handicaps del llibre digital és el romanticisme del lector habitual. Una de les crítiques que li fan a Juan González de la Cámara, és que el llibre digital “no huele”. Tota la resta de les coses són, a priori, avantatges sobre el llibre en paper: a un mateix dispositiu disposes de molts títols, la pantalla de l’ebook i la tinta digital no cansen tant la vista com la pantalla d’un ordinador, pots canviar el tamany de la font, pots marcar i subratllar… Desde el meu punt de vista, serà una qüestió de costums: la jovenalla que està acostumbrada a llegir i treballar i intercomunicar-se mitjançant una pantalla no tendran problema en adoptar l’ebook, però els que llegim en paper (i no és un costum molt extés) sempre trobarem un motiu per a seguir llegint el llibre tradicional. La “practicitat” de l’ebook no ens convencerà. El que sí pens que pot funcionar, és l’ús professional de l’ebook, tal i com el planteja Martí Manent, de Derecho.com: a un dispositiu pots trobar i consultar texts legals. Aquí no hi entra el romanticisme i és tot practicitat.
Per un altre costat, es tractà el tema del concepte d’obra: podem inserir hipevincles, l’obra passa a dependre del dispositiu, i de la quantitat de llibres que hi hagi al dispositiu, es fomenta la microlectura, es perd la lleialtat (ja que si no t’agrada el llibre el passes a un altre sols fent un cop de dit, es perd el concepte de pàgina…
També els drets i de les diferents formes de la protecció de l’autoria de l’obra varen ser discutits, i es notaren diferències substancials entre editors (que han fet un sistema desde el qual es pot descarregar fins a tres vegades el títol comprat) i els empresaris d’ebook privat, que consideren que no es pot voler que una vegada un títol s’ha comprat es pugui descarregar un limitat nombre de vegades. L’argument que tanmateix es poden descarregar els llibres sense tenir possibilitat de comprar-los va sortir un a sèrie de vegades.
Es pensa que el model d’Amazon (Kinder) serà l’acceptat, perquè ja no és sols que vengui llibres, ven un servei: 200.000 títols i accés als continguts digitals de molts diaris Nord-Americans.

En definitiva, no es sap ben bé cap on va l’e-book. Es té la seguretat que serà un artefacte extés en el futur, compta amb moltes avantatges en el que fa a continguts, facilitat d’accés i lectura, però no es tenen dades sobre l’evolució del mercat. Pareix que està relativament extés als Estats Units, però encara s’ha de veure com s’adaptarà al mercat europeu.

http://www.bdigital.org/ca/servicios/Pagines/DetallesDebate.aspx?xid=27

Una de mí

A un fòrum d’innovació al qual vaig assistir, una de les conferèncias, de Tomeu Barceló, es referia a les relacions humanes, principalment dirigides a negocis, però aplicables a la vida. El resum és que no val sols amb fer cursos i discursos sobre empatia i asertivitat: o un és asertiu i simpàtic (o al menys ho ha de pareixer moltmoltmolt) o tanmateix no s’obtenen els resultats desitjats. Has de transmetre a la persona a la que parles que t’agrada el que fa, o a l’equip de treball que esta fent bona feina i mantenir-lo motivat.
Al mateix fòrum, una altre conferència, de Genís Roca, afirma que Web 2.0 és una actitut: es comparteix perquè es vol compartir, perquè, i entrecomillant-ho molt, es “fa de cor”.
Crec que jo som 2.0 desde sempre. Desde abans que existís 2.0. Sempre he escrit postals i cartes, i el primer ús que vaig dar-li al correu electrònic va ser difondre noticies de diaris als amiguets.
I perquè ara això? M’encanta que em faceu aquesta pregunta.
He tret de ca seva a un pobrissó programador informàtic (que estava code va code vé) perquè vengués a veure la posta de sol, que no era tal, perquè estava ennuvolat, però teniem una tormenta que venia per l’esquerra, i els núvols per la dreta. Cel gris vs cel blau. Amb la mar plana, però picant-se.
Quan ell ha anat a casa, jo he seguit el passeig. Preciós. La tormenta s’acostava, llamps i trons se’m tiraven damunt, i, el primer que he fet en arribar a casa ha estat enviar-li un email contant-li el que no ha vist.

M’encanta internet. Esper que a ell també!

Versión en castellano: http://tonapou.wordpress.com/2009/04/07/y-otra/

Una de marca-identitat

Tenc una edat. És un fet. Tenc 36 anys. No me n’hauré dat conte i en tendré 40. Això no suposaria cap problema si no fos perquè estic a l’atur, i podriem dir que les coses no estan bé i la meva edat és perillosa. A més, sempre he estat una suïcida laboral. Si un treball no m’agradava o m’avorria, en cercava un altre, i afortunadament, n’he trobat sempre i d’interessants (a veure què tal ara…).
L’any passat, ja amb 35, vaig veure clar que havia de fer allò tan de màrketing de dirigir-me a les empreses que podien voler-me, als meus clients potencials. No m’anà malament, vaig trobar a una persona que valorà l’experiència tot i que el perfil demandat no tenia perquè ajustar-se a mí. Per desgràcia varen canviar els plans de l’empresa i m’engegaren, però em vaig reafirmar en la idea que he de fer de la meva edat un punt a favor. Si sí o si sí.
Ja abans d’aquesta feina, volia que em fessen un logo, un anagrama, allò que abans es posava a un segell d’or i que el bisbe imprimia sobre lacre tancant les cartes, i les hi dava identitat. Necessitava diferenciar-me de la resta de les administratives/secretàries. Sé que no hi ha moltes empreses que volen una persona reflexiva a aquest lloc, però n’ha ha algunes que sí, i aquestes vull, i aquest simple logo, ja em diferencia.
A dia d’avui, sabent el que sé sobre comunicació on-line, més el que puc intuïr, més allò que em comenten, més el que vaig pescant dia a dia, tenc clar que s’ha de fer una marca d’un mateix. Ha de ser una marca que ha de tenir a veure amb la teva identitat, ha de ser la versió on-line del que tú ets off-line. Ha de ser una imatge el més honest possible de tú mateix.
Tot aquesta reflexió avui perquè he escoltat el Tunnel of love de Dire Straits. 20 anys, tú, 20 anys m’han passat pel damunt. I he recordat , aquest post amb una ressenya d’un llibre sobre la importància de tenir la teva marca a internet, i més desde que tú controles el que es veu, perquè serà la imatge que dones.
A vàries assignatures del màster, es reflexiona i discuteix de les identitats virtuals. Som del grupet que asseguram que les identitats virtuals són les equivalents a les reals. I que, a la vida, com a internet (o, sobretot a internet), s’agafa abans a un mentider que a un coix.

I estiria bé que el podcast funcionas, perquè hem discutit molt els arxius d’audio i jo a wordpress. Tarda en carregar…

Versión castellana: http://tonapou.wordpress.com/2009/04/07/una-de-mi/

Un clàssic

Com a primera aportació al planeta, pujaré un vídeo d’una conferència de Genís Roca a la UOC, un senyor bastant pro en la cosa aquesta de Web 2.0 i social media. És tota la conferència. Jo la vaig “escoltar” mentre feia una altre cosa. Poder treballar en mode “windows” i no “MS-DOS” ens havia de servir d’alguna cosa!

Primera entrada

M’he obert el bloc dins el mateix wordpress que tenia per allò de no tenir més perfils oberts por ahí… Vaig a fer una volteta, a veure què contau…

Hello world!

Welcome to WordPress.com. This is your first post. Edit or delete it and start blogging!